Els avenços quotidians en el coneixement sobre el cervell tindran conseqüències en l’àmbit educatiu en els propers anys.
Des de fa uns quants anys, la paraula neuroeducació ha ressonat com una promesa: la neurociència permetria finalment entendre el cervell dels estudiants i millorar-ne l’aprenentatge. Neurociència a l’escola: una revolució? La neurociència per a l’educació o la neuroeducació ens fascina.
Neurociència a l’escola: una revolució?
Però també crea controvèrsia. Alguns crítics acusen la neurociència de reduir el nen a un objecte biològic, a un cervell sobre cames. Altes qüestionen la validesa d’aquests mètodes per avaluar realment l’aprenentatge dels estudiants.
Aleshores, per què la neurociència és tan fascinant i és útil per ajudar els estudiants a aprendre millor?
El naixement d’una ciència de l’aprenentatge (OCDE, 2007)?
El terme neurociència va aparèixer a la dècada de 1960 per designar estudis interessats en el sistema nerviós i, en particular, les neurones i el cervell. En la cruïlla de la biologia, la química i les ciències cognitives, la neurociència s’interessa per diferents funcions com la memòria, les emocions o fins i tot l’aprenentatge, i està prenent volada gràcies al desenvolupament de tècniques de neuroimatge cerebral.
Des dels anys 70, els especialistes han descobert que el cervell és capaç de crear, desfer i reorganitzar xarxes neuronals a totes les edats de la vida, això és la plasticitat neuronal o cerebral. Cada segon, el nostre cervell canvia segons les experiències emocionals, psicològiques i cognitives que tenim. El cervell és capaç de desenvolupar-se al llarg de la vida, i per tant la intel·ligència no es fixa en néixer.
Investigacions més recents han demostrat el principi de la connectivitat cerebral, és a dir, que per a cada activitat cognitiva, diferents regions treballen en col·laboració. La neuroeducació o neuropedagogia és una disciplina a la frontera de la neurociència i l’educació que pretén adaptar l’ensenyament al funcionament i les capacitats del cervell, en definitiva, per crear millors maneres d’ensenyar i aprendre.
L’any 2007, un informe de l’OCDE que va fer balanç dels descobriments recents en aquest àmbit va arribar a parlar del naixement d’una ciència de l’aprenentatge. Alguns d’aquests descobriments també s’utilitzen directament a l’aula, a partir de la investigació en neurociència cognitiva que demostra que l’atenció és una habilitat que es pot aprendre i ensenyar.
“No ens hem d’imaginar la capacitat de concentració com una cosa binària, hi ha qui està bé i qui té un problema”.
Jean-Philippe Lachaux (2019). L’attention à l’école
Llavors, la neurociència revolucionarà l’educació? Bé, no és tan senzill, i per diverses raons.
Neuromites que perduren
El primer motiu és que hem de diferenciar els resultats de la recerca i els neuromites. La neurociència fascina, però anem amb compte perquè al seu voltant es desenvolupen molts mites, ja sigui la idea dels períodes crítics per a l’aprenentatge, la divisió del cervell esquerre i el cervell dret o, fins i tot, l’ús del cervell al 10%, totes aquestes idees són sòlidament refutades pels especialistes.
Així mateix, el concepte d’estils d’aprenentatge, la idea que alguns estudiants són més visuals, d’altres més auditius o altres no es recolza en cap dada científica com explica Steve Masson, director del Laboratori de Recerca en Neuroeducació de Mont-real a partir d’un article de 2008.
“La majoria dels experiments que s’han fet no demostren que els alumnes aprenguin millor quan adaptem els seus estils d’aprenentatge”.
Steve Masson (2015). Combattre les neuromythes en éducation
Els límits de la neurociència per a l’educació
Un segon motiu per prendre la neuroeducació amb un gra de sal són les limitacions dels experiments realitzats. Els coneixements actuals d’anatomia cerebral no ens permeten explicar amb precisió o certesa tots els processos mentals. I aleshores, el protocol d’aquests experiments està molt allunyat de la realitat a l’aula.
Realitzats al laboratori, sobre un nombre limitat d’infants, aquests estudis no permeten tenir en compte determinades variables, com el context d’aprenentatge, els efectes de l’entorn o fins i tot la família, que tanmateix són fonamentals per entendre per què i com i com aprèn un nen.
I, finalment, els mateixos neurocientífics alerten contra una aplicació directa d’aquests descobriments en l’àmbit específic de l’educació i en particular a l’aula.
Segons Daniel Ansari, especialista en ciències cognitives i de l’aprenentatge al Canadà, la recerca en imatges cerebrals no hauria de dictar com s’ha de fer l’ensenyament, perquè només ofereix una visió parcial de l’educació i que també s’han de tenir en compte molts altres factors contextuals. Aquesta és també la posició d’Elena Pasquinelli, investigadora en filosofia i especialista en ciències cognitives.
“Les ciències […] són operacions descriptives, descrivim què passa en el desenvolupament del nen, què passa al seu cervell, què passa en la seva cognició. No receptem. Això trairia quina és la missió de la ciència. La missió de la ciència és permetre’ns comprendre”.
Elena Pasquinelli
Conclussió
És evident que els avenços quotidians en el coneixement sobre el cervell tindran conseqüències en l’àmbit educatiu en els propers anys. Però aquesta ciència encara és jove i està evolucionant molt ràpidament, com ho demostra el descobriment relativament recent de cèl·lules glials que tindrien un paper tan important com les neurones al cervell, i que només coneixem des de fa uns anys, hem de ser, doncs, prudents amb els resultats de la neurociència.
Finalment, la neurociència per a l’educació no arriba a un camp verge i els seus descobriments en l’àmbit de l’educació es basen fortament en resultats sòlids aportats per diverses dècades d’investigació en disciplines com la didàctica, la filosofia, la lingUística, la sociologia i moltes altres. Aquesta fascinació per la novetat no ens ha de fer oblidar totes les altres ciències que ens permeten entendre l’educació i l’aprenentatge.
Llegit a: