El reconeixement d’Open Brains amb el premi Impulsa Cultura 2026 posa de manifest la importància d’apropar la recerca sobre el cervell a la societat

Open Brains guanya l’Impulsa Cultura 2026. Analitzem com la divulgació de la neurociència pot fomentar el pensament crític i l’educació.

Open Brains, projecte català de divulgació neurocientífica, guanya el premi Impulsa Cultura 2026. Una oportunitat per reflexionar sobre com apropar el coneixement del cervell a la societat, fomentar el pensament crític i combatre els neuromites.

La neurociència surt del laboratori: Open Brains i el repte d’apropar el coneixement del cervell a tothom

El reconeixement d’Open Brains amb el premi Impulsa Cultura 2026 posa de manifest la importància d’apropar la recerca sobre el cervell a la societat. Comprendre com pensem, aprenem i prenem decisions pot ajudar-nos a desenvolupar una mirada més crítica sobre el món, sempre que la divulgació científica respecti els límits del coneixement disponible.

Quan la neurociència es converteix en cultura

Durant dècades, una part important del coneixement sobre el cervell ha circulat principalment entre laboratoris, universitats, hospitals i revistes científiques especialitzades. Mentrestant, conceptes com la memòria, l’atenció, les emocions o la presa de decisions han anat adquirint una presència creixent en les converses quotidianes.

Aquesta distància entre la recerca científica i la societat planteja una pregunta fonamental: com podem aconseguir que els avenços de la neurociència contribueixin a millorar la comprensió que tenim de nosaltres mateixos i del nostre entorn?

El projecte català Open Brains ha situat aquesta qüestió al centre de la seva activitat. La iniciativa, impulsada pels neurocientífics Daniel Duque i David Bestué, treballa per apropar el coneixement sobre el cervell a públics diversos mitjançant activitats divulgatives i educatives.

El 9 de novembre de 2026, Open Brains va rebre el premi Impulsa Cultura 2026, concedit per la Fundació Catalunya Cultura, en un acte celebrat a la sala Phenomena de Barcelona.

El reconeixement destaca una proposta que entén la neurociència no només com una disciplina científica, sinó també com una eina cultural i educativa que pot contribuir al pensament crític, la salut mental i la comprensió del comportament humà.

Més enllà del guardó, la notícia permet reflexionar sobre una qüestió de gran abast: quin paper hauria de tenir el coneixement científic del cervell en una societat cada vegada més exposada a la informació, la desinformació i les tecnologies digitals?

Open Brains: apropar el coneixement del cervell a la societat

Open Brains parteix d’una idea senzilla: no cal ser neurocientífic per interessar-se per com funciona el cervell.

La iniciativa busca transformar conceptes científics complexos en experiències accessibles que permetin comprendre millor processos relacionats amb la percepció, l’aprenentatge, les emocions i el comportament.

Segons la informació publicada per La Vanguardia, el jurat del premi va valorar especialment la voluntat del projecte de portar la neurociència més enllà dels entorns acadèmics i acostar-la a la ciutadania.

Aquest enfocament connecta amb una concepció àmplia de la cultura científica.

La ciència no forma part de la cultura únicament perquè produeixi descobriments importants. També hi contribueix quan proporciona eines per formular preguntes, interpretar evidències, reconèixer la incertesa i revisar les nostres pròpies creences.

En aquest sentit, divulgar neurociència no hauria de consistir només a explicar quines regions cerebrals participen en una determinada activitat.

També hauria de permetre comprendre com s’obté aquest coneixement, quines limitacions tenen els experiments i per què els resultats científics no sempre es poden traduir directament en recomanacions per a la vida quotidiana.

Aquesta distinció és essencial per construir una cultura neurocientífica rigorosa.

Què ens pot ensenyar realment la neurociència?

La neurociència estudia el sistema nerviós des de múltiples perspectives, que inclouen la biologia molecular, la fisiologia, la psicologia cognitiva, la medicina, la computació i les ciències del comportament.

Gràcies a aquesta aproximació interdisciplinària, avui disposem d’un coneixement considerablement més detallat dels mecanismes que intervenen en funcions com la memòria, l’atenció, la percepció i l’aprenentatge.

Sabem, per exemple, que la memòria no funciona com un arxiu que conserva còpies exactes de les experiències. Recordar implica processos de reconstrucció que poden estar influïts pel context, les expectatives i la informació adquirida posteriorment.

També sabem que l’atenció és limitada i selectiva. El cervell no processa amb la mateixa profunditat tots els estímuls disponibles, sinó que prioritza determinades informacions en funció dels objectius, les característiques dels estímuls i l’estat de la persona.

Pel que fa a l’aprenentatge, la recerca ha demostrat que l’experiència pot modificar l’organització i el funcionament dels circuits neuronals. Aquest conjunt de processos es coneix com a neuroplasticitat.

Tanmateix, la neuroplasticitat no significa que qualsevol capacitat es pugui transformar sense límits ni que existeixin tècniques universals per reprogramar el cervell.

Els canvis depenen de múltiples factors, entre els quals hi ha l’edat, l’experiència, el context, les característiques individuals i la naturalesa de l’aprenentatge.

La divulgació científica té, per tant, una doble responsabilitat: explicar els descobriments i evitar que es converteixin en promeses exagerades.

El cervell davant la informació i la desinformació

Un dels aspectes més interessants del projecte Open Brains és la seva vinculació amb el pensament crític.

Vivim en un entorn informatiu caracteritzat per l’abundància de continguts, la rapidesa de circulació de les notícies i la influència creixent dels sistemes de recomanació de les plataformes digitals.

En aquestes condicions, comprendre alguns mecanismes cognitius pot ajudar-nos a interpretar millor per què determinades informacions ens resulten convincents.

Les persones no avaluem totes les afirmacions mitjançant una anàlisi exhaustiva i deliberada. Sovint recorrem a coneixements previs, impressions de familiaritat, emocions i dreceres cognitives que permeten prendre decisions amb rapidesa.

Aquests mecanismes són habitualment útils, però també poden generar errors.

Per exemple, la repetició d’una afirmació pot incrementar la percepció que és veritable, fins i tot quan no existeixen evidències suficients que la sostinguin. Aquest fenomen es coneix com a efecte de veritat il·lusòria.

La investigació sobre desinformació també ha identificat la importància de factors com la confiança en les fonts, les creences prèvies i el context social.

Un estudi publicat a Science per Vosoughi, Roy i Aral el 2018 va observar que, dins del conjunt de rumors analitzats a Twitter entre 2006 i 2017, les informacions falses es difonien més lluny, més ràpidament i més àmpliament que les veritables.

Aquest resultat és rellevant, però no significa que totes les notícies falses es propaguin sempre més que les informacions contrastades, ni permet atribuir el fenomen exclusivament al funcionament del cervell.

La desinformació és un problema complex en què intervenen factors cognitius, tecnològics, econòmics i socials.

La neurociència pot contribuir a comprendre’n alguns mecanismes, però no proporciona per si sola una solució completa.

Pensament crític: més que conèixer els biaixos cognitius

Una de les idees més esteses en la divulgació psicològica és que conèixer els biaixos cognitius ens permet evitar-los.

La realitat és més complexa.

Reconèixer que existeix el biaix de confirmació, per exemple, no garanteix que deixem de donar més importància a les informacions compatibles amb les nostres creences.

El pensament crític requereix desenvolupar hàbits d’avaluació de les evidències, contrastar fonts, considerar explicacions alternatives i acceptar la possibilitat d’equivocar-nos.

També exigeix comprendre la diferència entre correlació i causalitat.

Que dues variables apareguin associades no implica necessàriament que una provoqui l’altra. Aquesta distinció és especialment important quan interpretem estudis sobre el cervell, el comportament o la salut mental.

La divulgació neurocientífica pot contribuir a aquest procés quan ensenya a formular bones preguntes, en lloc de limitar-se a oferir respostes aparentment definitives.

Així, el seu valor educatiu no consisteix únicament a transmetre informació sobre neurones i circuits cerebrals, sinó a fomentar una manera més rigorosa d’interpretar el coneixement.

Neurociència i educació: una oportunitat que exigeix prudència

L’educació és un dels àmbits en què la divulgació neurocientífica pot tenir més repercussió social.

Comprendre com intervenen l’atenció, la memòria, la motivació i el descans en l’aprenentatge pot ajudar els professionals de l’educació a interpretar millor determinats processos.

Però això no significa que qualsevol descobriment sobre el cervell es pugui convertir directament en una metodologia pedagògica.

Entre l’observació d’un mecanisme neuronal i la demostració que una intervenció educativa millora els resultats dels estudiants existeix una distància considerable.

Les pràctiques educatives han de ser avaluades en contextos reals, amb metodologies adequades i tenint en compte la diversitat de l’alumnat.

Aquesta precaució és especialment important davant afirmacions populars com la suposada existència d’estudiants que aprenen exclusivament de manera visual, auditiva o cinestèsica.

Tot i la popularitat dels anomenats estils d’aprenentatge, les evidències no avalen que adaptar sistemàticament l’ensenyament a aquestes categories millori els resultats educatius.

En canvi, la recerca en psicologia cognitiva proporciona evidències més sòlides sobre pràctiques com la recuperació activa de la informació i la distribució de l’estudi al llarg del temps.

Una divulgació responsable hauria d’ajudar a diferenciar aquestes dues situacions: les idees atractives que no disposen de suport empíric suficient i les estratègies que han estat contrastades experimentalment.

Salut mental: comprendre sense simplificar

La salut mental constitueix un altre camp en què el coneixement neurocientífic desperta un interès creixent.

La investigació ha contribuït a identificar mecanismes relacionats amb la regulació emocional, l’estrès, el son, la recompensa i diverses condicions neurològiques i psiquiàtriques.

Tanmateix, explicar la salut mental únicament a partir del cervell seria una simplificació.

El benestar psicològic depèn de la interacció entre factors biològics, psicològics, socials i ambientals.

Les experiències personals, les relacions socials, les condicions de vida i l’accés als serveis sanitaris també tenen una importància fonamental.

Així mateix, la identificació d’una diferència cerebral entre dos grups de persones no implica necessàriament que aquesta diferència sigui la causa d’una determinada condició.

La neurociència pot contribuir a reduir interpretacions moralitzadores del patiment psicològic i ampliar la comprensió de la diversitat humana.

Però la divulgació no hauria de substituir l’avaluació clínica ni presentar explicacions biològiques simplificades com a diagnòstics.

Comprendre millor el cervell pot ajudar-nos a formular preguntes més informades sobre la salut mental, però no converteix qualsevol persona en especialista.

Els neuromites: quan la divulgació es converteix en desinformació

L’interès social pel cervell també ha afavorit la circulació d’idees que aparentment tenen una base científica, però que resulten incorrectes o exagerades.

Són els anomenats neuromites.

Un dels exemples més coneguts és l’afirmació que els humans només utilitzem el 10% del cervell. No existeix cap evidència científica que sostingui aquesta idea.

Un altre és la divisió rígida entre persones dominades per l’hemisferi esquerre, suposadament més lògiques, i persones dominades pel dret, presumptament més creatives.

Encara que existeix especialització funcional entre regions i hemisferis cerebrals, aquesta realitat no justifica classificar les persones en dos grans tipus cognitius.

També són problemàtiques les promeses comercials que asseguren que determinats exercicis poden augmentar de manera generalitzada la intel·ligència o prevenir qualsevol deteriorament cognitiu.

La transferència dels beneficis d’un entrenament específic a altres capacitats no es pot donar per feta.

Aquestes exageracions poden generar expectatives poc realistes i afavorir decisions educatives, sanitàries o econòmiques inadequades.

Per això, una iniciativa dedicada a divulgar neurociència hauria de considerar la identificació dels neuromites una part essencial de la seva missió.

Catalunya i el repte de construir una cultura neurocientífica

El reconeixement d’Open Brains també convida a reflexionar sobre el paper de Catalunya en la divulgació de la recerca cerebral.

El territori disposa d’universitats, hospitals, centres de recerca i grups científics que treballen en neurociència, cognició, salut mental i neurotecnologia.

Tanmateix, l’existència d’activitat investigadora no garanteix que els seus resultats arribin de manera comprensible a la ciutadania.

Calen espais que facilitin la comunicació entre investigadors, educadors, professionals sanitaris, famílies i persones interessades en el coneixement científic.

Les activitats participatives, les experiències culturals, els recursos digitals i les iniciatives de divulgació poden contribuir a construir aquests ponts.

Open Brains representa un exemple d’aquesta aproximació. Segons la informació publicada per l’Ara, els seus tallers i espectacles arriben a uns 6.000 alumnes anualment, una dada que il·lustra l’abast educatiu declarat del projecte. ARA+1

El premi Impulsa Cultura, dotat amb 30.000 euros, reconeix aquesta voluntat d’apropar la ciència a la societat mitjançant formats culturals i participatius. El Periódico+1

Ara bé, arribar a un públic ampli i aconseguir resultats educatius mesurables són dues qüestions diferents. L’impacte sobre els coneixements, les actituds o els comportaments requereix avaluacions específiques.

Precisament aquí apareix una oportunitat per reforçar la col·laboració entre divulgació, recerca educativa i ciències del comportament.

Comprendre el cervell per comprendre’ns millor

El valor del premi concedit a Open Brains va més enllà del reconeixement a una iniciativa concreta.

Posa de manifest que la neurociència pot formar part de la cultura contemporània i contribuir a una ciutadania més informada.

Però també recorda que divulgar ciència exigeix una responsabilitat especial.

El cervell és un sistema extraordinàriament complex. Malgrat els avenços de les darreres dècades, continuem desconeixent aspectes fonamentals de la relació entre activitat neuronal, experiència subjectiva i comportament.

Aquesta incertesa no disminueix el valor de la neurociència. Al contrari, constitueix una part inseparable del coneixement científic.

La millor divulgació no és la que promet explicar-ho tot sobre el cervell, sinó la que ajuda a comprendre què sabem, com ho sabem i quines preguntes continuen obertes.

Apropar la neurociència a tothom significa, en definitiva, fer accessible una manera d’investigar i comprendre la realitat.

I aquest pot ser un dels seus beneficis culturals més importants: no només conèixer millor el nostre cervell, sinó aprendre a pensar amb més rigor sobre nosaltres mateixos i sobre el món que ens envolta.

Fonts i referències verificades

Actualitat i informació institucional

1. Fundació Catalunya Cultura. Programa Impulsa Cultura 2026. Informació institucional sobre el premi, els finalistes i els objectius del programa. Consultar la font institucional.

2. Tort, Àlex (2026). «Open Brains, un proyecto que fomenta el pensamiento crítico, gana el premio Impulsa Cultura 2026». La Vanguardia, 9 de novembre. Consultar la notícia original.

3. Serra, Xavi (2026). «La neurociència d’Open Brains guanya el Premi Impulsa Cultura». Ara, 9 de novembre. Llegir l’article.

Bibliografia científica

4. Vosoughi, S., Roy, D. i Aral, S. (2018). «The spread of true and false news online». Science, 359(6380), 1146–1151. DOI: 10.1126/science.aap9559. Estudi empíric sobre la difusió de notícies veritables i falses a Twitter. PubMed

5. Pashler, H., McDaniel, M., Rohrer, D. i Bjork, R. (2008). «Learning Styles: Concepts and Evidence». Psychological Science in the Public Interest, 9(3), 105–119. DOI: 10.1111/j.1539-6053.2009.01038.x. Revisió crítica sobre els estils d’aprenentatge. APS

6. Dunlosky, J. i col·laboradors (2013). «Improving Students’ Learning With Effective Learning Techniques». Psychological Science in the Public Interest, 14(1), 4–58. DOI: 10.1177/1529100612453266. Revisió sobre l’eficàcia de diferents tècniques d’estudi. PubMed

Nota sobre les evidències: les fonts periodístiques documenten el reconeixement a Open Brains i les declaracions dels seus impulsors. Les publicacions científiques sustenten qüestions específiques de desinformació i aprenentatge; no constitueixen una avaluació independent de l’eficàcia educativa d’Open Brains.

Nota editorial

Aquest article ha estat elaborat amb el suport d’eines d’intel·ligència artificial, sota iniciativa, direcció i supervisió humana. Neurociencia.cat promou una divulgació científica rigorosa, accessible i respectuosa amb les evidències disponibles, diferenciant els resultats de la recerca, les hipòtesis i les interpretacions divulgatives.