La memòria és la capacitat del sistema nerviós per adquirir, conservar i recuperar informació
Com funciona la memòria? Descobreix el paper de l’hipocamp, com es formen els records i què sabem sobre la plasticitat neuronal i el son.
Com funciona la memòria i quin paper té l’hipocamp?
Com recordem una conversa, aprenem un concepte nou o reconeixem un lloc que vam visitar fa anys? La memòria és el resultat de l’activitat coordinada de diferents xarxes cerebrals. L’hipocamp hi té un paper fonamental, especialment en la formació de nous records i en la relació entre experiències, espais i contextos.
Què és la memòria i com funciona al cervell?
La memòria és la capacitat del sistema nerviós per adquirir, conservar i recuperar informació. Ens permet aprendre de l’experiència, reconèixer persones i llocs, adquirir habilitats i construir una història personal.
Però la memòria no funciona com un arxiu informàtic en què cada record queda desat en una ubicació concreta.
Quan vivim una experiència, diferents regions cerebrals processen simultàniament la informació visual, auditiva, espacial, emocional i conceptual. La formació d’un record requereix que una part d’aquesta informació es codifiqui i que les xarxes neuronals implicades experimentin canvis que permetin recuperar-la posteriorment.
L’hipocamp, una estructura situada a la part medial del lòbul temporal, participa especialment en la formació de nous records d’esdeveniments i en la vinculació dels diferents elements d’una experiència.
Tanmateix, no és l’única estructura implicada en la memòria. L’escorça cerebral, l’amígdala, els ganglis basals, el cerebel i altres regions contribueixen a diferents formes d’aprenentatge i record.
La idea fonamental és que la memòria no resideix en una sola regió cerebral: emergeix de l’activitat i la plasticitat de xarxes neuronals distribuïdes.
Per entendre aquest procés, hem de començar per una distinció important: no existeix una única forma de memòria.
1. No existeix una única memòria: els principals sistemes de memòria
Quan parlem de memòria, sovint pensem en la capacitat de recordar fets passats. Però el cervell disposa de diversos sistemes que permeten conservar diferents tipus d’informació.
Recordar què vam sopar ahir, saber què significa una paraula, mantenir un número al cap durant uns segons o aprendre a anar en bicicleta són activitats que impliquen mecanismes parcialment diferents.
Una classificació útil distingeix la memòria de treball, la memòria declarativa i diverses formes de memòria no declarativa.
Memòria de treball: mantenir informació activa
La memòria de treball permet mantenir i manipular temporalment informació mentre realitzem una activitat.
Per exemple, quan fem un càlcul mental o intentem recordar un número mentre el marquem al telèfon.
Aquest sistema depèn de la coordinació de diferents xarxes cerebrals, especialment de regions prefrontals i parietals.
L’hipocamp pot participar en determinades tasques de memòria de curta durada que exigeixen relacionar elements, però no és imprescindible per a totes les formes de memòria de treball.
Memòria episòdica: recordar experiències personals
La memòria episòdica ens permet recordar esdeveniments viscuts en un context concret.
Per exemple, recordar una excursió, una conversa o el lloc on vam conèixer una persona.
Aquests records poden integrar informació sobre què va passar, on va passar i quan va passar.
L’hipocamp i altres estructures del lòbul temporal medial tenen un paper especialment important en la formació de nous records episòdics.
Memòria semàntica: el coneixement del món
La memòria semàntica inclou els coneixements generals que hem adquirit.
Saber que Barcelona és una ciutat, comprendre el significat d’una paraula o conèixer les propietats d’un triangle són exemples de memòria semàntica.
A diferència de la memòria episòdica, aquest coneixement no requereix necessàriament recordar el moment concret en què el vam aprendre.
L’adquisició de nous coneixements semàntics pot implicar l’hipocamp, mentre que el coneixement consolidat depèn de xarxes àmpliament distribuïdes per l’escorça cerebral.
Memòria procedimental: aprendre habilitats
La memòria procedimental participa en l’adquisició i l’execució d’habilitats.
Aprendre a anar en bicicleta, tocar un instrument o automatitzar determinades seqüències de moviments en són exemples.
Aquest aprenentatge implica circuits en què participen els ganglis basals, el cerebel i diverses regions corticals.
No depèn de la mateixa manera de l’hipocamp que la formació de nous records episòdics.
Aquesta distinció es va fer especialment evident gràcies als estudis de persones amb lesions del lòbul temporal medial que podien millorar en determinades tasques motores sense recordar conscientment haver-les practicat.
| Sistema de memòria | Funció principal | Regions especialment implicades |
|---|---|---|
| Memòria de treball | Mantenir i manipular informació temporalment | Xarxes prefrontals i parietals |
| Memòria episòdica | Recordar experiències personals | Hipocamp i xarxes corticals |
| Memòria semàntica | Conservar coneixements generals | Xarxes corticals distribuïdes |
| Memòria procedimental | Adquirir habilitats i hàbits | Ganglis basals, cerebel i escorça |
Aquesta classificació és una simplificació divulgativa. Els sistemes de memòria interactuen i una mateixa activitat pot requerir-ne diversos.
2. On es troba l’hipocamp i com està organitzat?
L’hipocamp és una estructura cerebral situada a la part medial del lòbul temporal. Tenim un hipocamp a cada hemisferi cerebral.
La seva forma corbada recorda la d’un cavallet de mar, origen del seu nom.
Forma part d’un sistema anatòmic més ampli que inclou l’escorça entorrinal, l’escorça peririnal, l’escorça parahipocampal i altres regions connectades.
Aquest conjunt de circuits permet integrar informació procedent de diferents parts del cervell.
Les principals regions de l’hipocamp
L’hipocamp no és una estructura homogènia. Conté diferents regions amb característiques anatòmiques i funcionals pròpies.
Entre les més estudiades hi ha:
- El gir dentat, implicat en el processament i la diferenciació de patrons d’informació.
- La regió CA3, que participa en processos associatius i en la recuperació de patrons a partir d’informació parcial.
- La regió CA1, que integra informació procedent de diferents circuits i contribueix al processament i la recuperació dels records.
Aquestes funcions no són exclusives de cada regió. Formen part de circuits interconnectats que treballen conjuntament.
Una part important del coneixement sobre aquestes especialitzacions procedeix d’estudis experimentals amb animals. Les investigacions amb neuroimatge humana aporten evidències complementàries, però no sempre permeten establir els mateixos mecanismes amb igual precisió.
L’escorça entorrinal: una via de comunicació fonamental
L’escorça entorrinal constitueix una de les principals vies de comunicació entre l’hipocamp i altres regions corticals.
Rep informació processada en diferents àrees cerebrals i contribueix a transmetre-la cap als circuits hipocampals.
També participa en la representació de l’espai i en processos relacionats amb la navegació.
Per això, quan parlem del paper de l’hipocamp en la memòria, és més precís considerar-lo part d’una xarxa que no pas imaginar-lo com una estructura que treballa aïlladament.
3. Com es forma un record? De l’experiència a la memòria
Imaginem que visitem per primera vegada una ciutat.
Observem els edificis, escoltem els sons del carrer, reconeixem olors i experimentem determinades emocions.
Diferents regions cerebrals processen cadascun d’aquests components.
Però, com aconseguim recordar posteriorment aquella experiència com un conjunt coherent?
La formació d’un record implica diversos processos que podem distingir conceptualment.
El recorregut d’un record
- CodificacióEl cervell processa la informació de l’experiència i estableix representacions neuronals.
- ConsolidacióDeterminats canvis neuronals contribueixen a estabilitzar i transformar el record al llarg del temps.
- EmmagatzematgeLa informació es manté mitjançant canvis en xarxes neuronals distribuïdes.
- RecuperacióUna pista o un procés de cerca permet reactivar informació relacionada amb l’experiència.
Esquema conceptual simplificat. Els processos poden solapar-se i interactuar.
La codificació: transformar l’experiència en informació neuronal
La codificació és el conjunt de processos que permeten transformar la informació d’una experiència en representacions que el cervell pot conservar.
L’atenció, els coneixements previs i la rellevància de la informació influeixen en aquest procés.
L’hipocamp contribueix a relacionar diferents components d’una experiència, especialment quan cal establir associacions entre elements, llocs i contextos.
La consolidació: estabilitzar i transformar els records
Un record recent no és necessàriament una representació definitiva i immutable.
Després de l’aprenentatge, diferents processos neuronals contribueixen a estabilitzar-lo i poden modificar-ne l’organització.
La consolidació es produeix a diferents escales.
A escala cel·lular, implica canvis en les connexions neuronals i en els mecanismes moleculars que les mantenen.
A escala de sistemes cerebrals, implica transformacions en la interacció entre l’hipocamp i les xarxes corticals.
Aquest procés pot continuar durant períodes prolongats i està influït, entre altres factors, pel son i per la recuperació posterior de la informació.
La recuperació: reconstruir una experiència
Quan recordem una experiència, no reproduïm necessàriament una còpia exacta del que va passar.
La recuperació implica reactivar representacions neuronals i reconstruir informació a partir de pistes, coneixements previs i altres elements disponibles.
Això explica per què els records poden ser incomplets o experimentar modificacions.
També ajuda a entendre per què una olor, una fotografia o un lloc poden facilitar la recuperació d’una experiència que feia temps que no recordàvem.
Recordar és un procés actiu i reconstructiu, no simplement llegir informació d’un arxiu cerebral.
4. La plasticitat sinàptica: com canvien les connexions quan aprenem?
Una de les propietats més importants del cervell és la seva capacitat per modificar el funcionament de les connexions neuronals en resposta a l’experiència.
Aquesta propietat es coneix com a plasticitat sinàptica.
Quan dues neurones es comuniquen, l’eficàcia de la seva connexió pot augmentar o disminuir en funció de diferents patrons d’activitat.
Aquests canvis contribueixen a modificar la manera com els circuits cerebrals processen la informació.
La plasticitat sinàptica constitueix un dels mecanismes biològics més estudiats de l’aprenentatge i la memòria.
Potenciació a llarg termini: quan una connexió es reforça
La potenciació a llarg termini, coneguda per les sigles angleses LTP (long-term potentiation), és un augment persistent de l’eficàcia de la transmissió sinàptica després de determinats patrons d’activitat.
Aquest fenomen s’ha estudiat extensament en circuits de l’hipocamp.
En moltes sinapsis excitadores, la inducció de LTP implica receptors de glutamat, especialment els receptors NMDA i AMPA.
De manera simplificada, l’activació de determinats receptors NMDA permet l’entrada de calci a la neurona postsinàptica. Aquest senyal pot activar processos moleculars que modifiquen el nombre o el funcionament dels receptors AMPA i reforcen la transmissió sinàptica.
En algunes formes de plasticitat duradora també intervenen canvis en l’expressió dels gens, la síntesi de proteïnes i la remodelació estructural de les sinapsis.
No totes les formes de LTP utilitzen exactament els mateixos mecanismes.
Depressió a llarg termini: quan una connexió es debilita
La depressió a llarg termini, o LTD (long-term depression), és una disminució persistent de l’eficàcia sinàptica.
Pot semblar contradictori que debilitar connexions sigui útil per aprendre, però el funcionament dels circuits cerebrals requereix tant reforçar determinades connexions com modificar-ne o reduir-ne d’altres.
Els processos de plasticitat contribueixen a ajustar les representacions neuronals i a mantenir l’equilibri funcional dels circuits.
No obstant això, no podem identificar directament un record concret amb un únic fenomen de LTP o LTD. La memòria implica mecanismes distribuïts i múltiples formes de plasticitat.
Un record és una connexió neuronal?
No exactament.
La formació d’un record pot implicar canvis en moltes sinapsis i en l’activitat de conjunts de neurones.
La investigació utilitza el concepte d’engrama per referir-se al substrat neuronal d’una memòria: els conjunts de cèl·lules i els canvis associats que contribueixen a conservar i recuperar informació.
Els estudis experimentals han identificat poblacions neuronals implicades en records específics i han investigat com la seva reactivació pot participar en la recuperació de la memòria.
Una revisió publicada el 2024 a Nature Reviews Neuroscience examina com els engrames de diferents experiències poden compartir neurones i establir relacions entre records.
Aquests descobriments provenen en bona part de models animals. Encara no disposem d’una descripció completa de com es representa i es conserva un record autobiogràfic complex en el cervell humà.
5. Com diferencia l’hipocamp experiències semblants?
Imaginem que aparquem el cotxe al mateix aparcament dos dies consecutius.
Els dos episodis comparteixen molts elements: el mateix edifici, una il·luminació semblant i un recorregut gairebé idèntic.
Tanmateix, necessitem recordar en quina plaça hem aparcat avui, sense confondre-la amb la d’ahir.
La investigació sobre l’hipocamp estudia dos processos especialment rellevants per comprendre aquest problema.
Separació de patrons
La separació de patrons consisteix a generar representacions neuronals diferenciades a partir d’experiències que comparteixen elements semblants.
Aquest mecanisme pot contribuir a reduir les interferències entre records.
El gir dentat de l’hipocamp ha estat especialment relacionat amb aquest procés en estudis experimentals.
Compleció de patrons
La compleció de patrons permet recuperar una representació més completa a partir d’informació parcial.
Per exemple, una fotografia pot ajudar-nos a recordar una excursió sencera.
Els models computacionals i els estudis experimentals han relacionat especialment la regió CA3 de l’hipocamp amb aquest mecanisme.
La separació i la compleció de patrons no són funcions exclusives de dues regions aïllades. Són processos que emergeixen de circuits interconnectats i la seva implementació exacta en la memòria humana continua sent objecte d’investigació.
Aquests conceptes ajuden a comprendre com el cervell pot combinar dues necessitats aparentment oposades: diferenciar experiències semblants i recuperar un record complet a partir d’una pista incompleta.
6. Quin paper té el son en la consolidació de la memòria?
Dormir no significa que el cervell deixi de processar informació.
Durant el son es produeixen patrons d’activitat neuronal que participen en diferents processos de regulació cerebral i consolidació de la memòria.
La investigació ha documentat que el son pot afavorir la retenció de determinats aprenentatges i contribuir a transformar les representacions de memòria.
Un dels models més estudiats és el de la consolidació activa de sistemes.
Què és la reactivació neuronal?
En estudis experimentals s’ha observat que determinats conjunts de neurones de l’hipocamp poden tornar a activar-se seguint patrons relacionats amb experiències anteriors.
Aquest fenomen es coneix com a replay o reactivació de seqüències neuronals.
S’ha estudiat especialment en animals, tant durant el son com durant períodes de repòs en vigília.
La reactivació hipocampal pot coincidir amb episodis breus d’activitat elèctrica coneguts com a sharp-wave ripples, o oscil·lacions d’ona aguda.
Es considera que aquests processos contribueixen a la comunicació entre l’hipocamp i altres xarxes cerebrals, tot i que la seva funció exacta varia segons el context.
Com es comuniquen l’hipocamp i l’escorça durant el son?
Durant el son no REM, especialment en el son d’ones lentes, s’observen patrons d’activitat que impliquen l’hipocamp, el tàlem i l’escorça cerebral.
Entre aquests patrons hi ha les oscil·lacions lentes corticals, els fusos del son i les oscil·lacions hipocampals d’ona aguda.
La seva coordinació temporal constitueix un dels mecanismes proposats per explicar com els records poden consolidar-se i transformar-se.
Una revisió publicada a Neuron el 2023 sintetitza les evidències sobre aquests processos i destaca el paper de la reactivació neuronal en la consolidació durant el son i la vigília.
Dormir després d’aprendre ens ajuda a recordar?
En nombroses condicions experimentals, dormir després d’aprendre afavoreix la retenció de la informació en comparació amb determinats períodes de vigília.
Tanmateix, els efectes depenen del tipus de memòria, de les característiques de la tasca i de les condicions experimentals.
Una revisió publicada el gener de 2026 a Neuropsychologia examina la relació entre la consolidació durant el son i la capacitat d’aprendre informació nova l’endemà.
Els autors destaquen que, malgrat les evidències dels beneficis del son per a la memòria, encara no està clar si la consolidació nocturna facilita directament l’aprenentatge posterior perquè allibera recursos de l’hipocamp.
Per tant, és científicament més precís afirmar que el son participa en la consolidació de la memòria que no pas assegurar que durant la nit el cervell simplement trasllada tots els records de l’hipocamp a l’escorça.
7. Els records es traslladen de l’hipocamp a l’escorça cerebral?
Aquesta pregunta ens porta a un dels debats més interessants de la neurociència de la memòria.
Segons els models clàssics de consolidació de sistemes, l’hipocamp participa especialment en la formació inicial de determinats records declaratius.
Amb el temps, les interaccions entre l’hipocamp i les xarxes corticals contribueixen a modificar l’organització i la dependència d’aquests records.
Tanmateix, no existeix un consens absolut sobre fins a quin punt els records episòdics detallats poden arribar a independitzar-se completament de l’hipocamp.
Alguns models proposen que aquesta estructura continua sent important per recuperar experiències autobiogràfiques riques en detalls, fins i tot quan són antigues.
Altres models destaquen que la dependència de l’hipocamp pot disminuir amb la consolidació, especialment per a determinades formes de coneixement.
Les dades procedents de pacients amb lesions cerebrals, estudis de neuroimatge i models experimentals han contribuït a desenvolupar aquestes perspectives.
La conclusió més prudent és que els records es transformen al llarg del temps i que la seva recuperació pot implicar diferents combinacions de circuits cerebrals.
No hem d’imaginar la consolidació com el trasllat literal d’un arxiu d’una carpeta cerebral a una altra.
8. Què ens va ensenyar el pacient H. M. sobre la memòria?
Un dels descobriments més importants de la neurociència moderna va sorgir de l’estudi d’un pacient conegut durant dècades per les inicials H. M.
Henry Molaison va ser sotmès el 1953 a una intervenció quirúrgica per tractar una epilèpsia greu.
L’operació va comportar l’extirpació bilateral de parts del lòbul temporal medial, incloent-hi una part important de la formació hipocampal i altres estructures adjacents.
Després de la intervenció, Molaison va presentar dificultats profundes per formar nous records declaratius duradors.
Tanmateix, conservava determinades capacitats de memòria immediata i podia millorar en algunes tasques d’aprenentatge motor sense recordar conscientment haver-les practicat.
Els seus estudis van contribuir a demostrar que la memòria no és una funció unitària i que diferents sistemes cerebrals participen en diferents formes d’aprenentatge.
Què podem concloure del cas H. M.?
El cas va aportar evidències fonamentals sobre la importància del lòbul temporal medial per a la formació de nous records declaratius.
També va mostrar que determinades formes d’aprenentatge poden conservar-se malgrat una alteració greu de la memòria declarativa.
No obstant això, la intervenció no va afectar exclusivament l’hipocamp. Per això, els resultats no permeten atribuir totes les alteracions observades a aquesta estructura de manera aïllada.
La investigació posterior amb altres pacients, neuroimatge i models experimentals ha ajudat a precisar les contribucions de les diferents regions del lòbul temporal medial.
El cas H. M. continua sent un exemple de com l’estudi rigorós d’una alteració neurològica pot transformar el coneixement sobre el funcionament normal del cervell.
9. Per què oblidem? L’oblit també forma part del funcionament de la memòria
L’oblit no sempre és conseqüència d’una malaltia ni implica necessàriament que un record hagi desaparegut completament.
Podem oblidar informació perquè no s’ha codificat adequadament, perquè altres records interfereixen en la seva recuperació o perquè no disposem de les pistes apropiades per recordar-la.
També poden produir-se canvis en les representacions neuronals al llarg del temps.
Oblidar perquè no hem prestat atenció
Si no prestem atenció a una informació, és possible que no arribem a codificar-la de manera suficient per recuperar-la posteriorment.
Per exemple, podem no recordar on hem deixat les claus perquè estàvem concentrats en una altra activitat.
En aquest cas, la dificultat no implica necessàriament que s’hagi perdut un record ben consolidat.
Oblidar per interferència
Els records poden interferir entre si, especialment quan comparteixen elements semblants.
Aprendre una contrasenya nova pot dificultar temporalment la recuperació de l’anterior, o viceversa.
Els processos que permeten diferenciar experiències i seleccionar informació rellevant contribueixen a reduir aquestes interferències.
Oblidar perquè no podem recuperar la informació
De vegades tenim la sensació de conèixer una informació, però no aconseguim recuperar-la en aquell moment.
Una pista posterior pot facilitar-ne el record.
Aquest fenomen mostra que la disponibilitat d’una informació i la capacitat de recuperar-la no són exactament el mateix.
L’oblit, per tant, és un fenomen heterogeni que pot tenir causes i mecanismes diferents.
10. Què ens ensenya la memòria sobre la malaltia d’Alzheimer?
Comprendre el funcionament normal de la memòria ens permet interpretar millor algunes de les alteracions cognitives associades a l’Alzheimer.
En la presentació amnèsica típica de la malaltia, els circuits que inclouen l’escorça entorrinal i l’hipocamp es troben entre els que presenten alteracions importants en fases inicials.
Aquests circuits participen en la formació i consolidació de nous records episòdics.
Per això, les dificultats per recordar experiències recents poden constituir una de les manifestacions inicials de la malaltia.
Tanmateix, no totes les dificultats de memòria indiquen Alzheimer i no totes les persones amb Alzheimer presenten inicialment el mateix patró cognitiu.
L’avaluació d’una alteració de memòria requereix considerar-ne les característiques, l’evolució i el context clínic.
L’estudi de l’Alzheimer també planteja una pregunta neurocientífica més àmplia: què passa quan els circuits que permeten formar i recuperar records deixen de funcionar adequadament?
La resposta exigeix integrar el coneixement sobre la plasticitat sinàptica, les xarxes cerebrals, la consolidació de la memòria i els mecanismes de neurodegeneració.
Per aprofundir en aquesta relació, pots consultar el nostre article pilar «Alzheimer i cervell: què passa a les neurones i per què es perd la memòria?».
11. Què continua investigant la neurociència de la memòria?
Malgrat dècades d’investigació, encara no coneixem completament com el cervell conserva i recupera els records.
Entre les grans preguntes obertes destaquen les següents.
Com es representa un record concret?
Els estudis sobre engrames han identificat conjunts neuronals relacionats amb records específics, però encara no sabem descriure completament les representacions neuronals d’experiències autobiogràfiques complexes en humans.
Com es relacionen els records entre si?
La investigació estudia com experiències diferents poden compartir elements neuronals i com aquestes relacions contribueixen a organitzar el coneixement.
Com canvien els records amb el temps?
Els models de consolidació intenten explicar com les representacions de memòria es transformen i com varia la seva dependència de diferents circuits cerebrals.
Quin paper tenen el son i la vigília?
Encara s’investiga com interactuen els processos de reactivació neuronal, consolidació i aprenentatge posterior.
Per què algunes memòries són més resistents que altres?
La vulnerabilitat i la persistència dels records depenen de múltiples factors, entre els quals hi ha les característiques de les representacions neuronals i els circuits implicats.
Les noves tècniques de registre neuronal, neuroimatge, biologia molecular i anàlisi computacional estan ampliant les possibilitats d’investigar aquestes qüestions.
Conclusions: la memòria és una propietat de les xarxes cerebrals
La memòria és molt més que la capacitat de recordar el passat.
Ens permet aprendre, construir coneixement, adquirir habilitats, orientar-nos i relacionar experiències.
L’hipocamp participa especialment en la formació de nous records episòdics i en la vinculació dels diferents elements d’una experiència.
Però no treballa sol.
La memòria emergeix de la interacció entre diferents regions cerebrals i de la capacitat de les connexions neuronals per modificar-se amb l’experiència.
La plasticitat sinàptica, la consolidació, la reactivació neuronal i la recuperació de la informació constitueixen processos fonamentals d’aquest funcionament.
La investigació també ens ha ensenyat que els records no són representacions necessàriament fixes: poden transformar-se, relacionar-se amb altres experiències i reconstruir-se quan els recuperem.
Comprendre aquests mecanismes ens ajuda a explicar tant les extraordinàries capacitats d’aprenentatge del cervell humà com la seva vulnerabilitat davant determinades malalties neurològiques.
Estudiar la memòria és estudiar com el cervell transforma l’experiència en coneixement i com aquest coneixement contribueix a construir la nostra vida mental.
Preguntes freqüents sobre la memòria i l’hipocamp
Quina funció té l’hipocamp?
L’hipocamp participa especialment en la formació de nous records episòdics, en la vinculació dels elements d’una experiència i en determinats processos de memòria espacial. Treballa conjuntament amb altres regions cerebrals.
Els records s’emmagatzemen a l’hipocamp?
No tots els records s’emmagatzemen a l’hipocamp. La memòria depèn de xarxes distribuïdes i diferents tipus de records impliquen circuits parcialment diferents. L’hipocamp té un paper especialment important en la formació i recuperació de determinades memòries declaratives.
Quina diferència hi ha entre memòria episòdica i semàntica?
La memòria episòdica permet recordar experiències personals situades en un context. La memòria semàntica conserva coneixements generals, com el significat de les paraules o els fets que sabem sobre el món.
Què és la plasticitat sinàptica?
És la capacitat de les connexions entre neurones per modificar la seva eficàcia en resposta a l’activitat i l’experiència. Constitueix un dels mecanismes biològics fonamentals de l’aprenentatge i la memòria.
Dormir ajuda a consolidar els records?
Sí. La investigació mostra que el son pot afavorir la consolidació de diferents formes de memòria. Durant el son es produeixen patrons d’activitat neuronal relacionats amb la reactivació i transformació dels records.
Per què l’hipocamp és important en l’Alzheimer?
En les presentacions típiques de l’Alzheimer, els circuits que inclouen l’hipocamp i l’escorça entorrinal es troben entre els que presenten alteracions importants en fases inicials. Això contribueix a explicar les dificultats per formar nous records.
Fonts principals
1 · Revisió fundacional
Squire, L. R., & Wixted, J. T. (2011). The Cognitive Neuroscience of Human Memory Since H.M. Annual Review of Neuroscience, 34, 259–288.
Sistemes de memòria, lòbul temporal medial i aportacions del cas H. M.
2 · Revisió científica
Wixted, J. T., & Squire, L. R. (2011). The medial temporal lobe and the attributes of memory. Trends in Cognitive Sciences, 15(5), 210–217.
Contribucions del lòbul temporal medial a diferents propietats de la memòria.
3 · Plasticitat i memòria
Morris, R. G. M. (2013). The synaptic plasticity and memory hypothesis: encoding, storage and persistence. Philosophical Transactions of the Royal Society B.
Hipòtesi de la plasticitat sinàptica i criteris experimentals per estudiar la formació i persistència dels records.
4 · Mecanismes moleculars
Asok, A., Leroy, F., Rayman, J. B., & Kandel, E. R. (2019). Molecular Mechanisms of the Memory Trace. Trends in Neurosciences.
Mecanismes moleculars de la consolidació, plasticitat sinàptica i engrames.
5 · Son i consolidació
Diekelmann, S., & Born, J. (2023). Sleep—A brain-state serving systems memory consolidation. Neuron, 111(7), 1050–1075.
Reactivació neuronal, comunicació entre hipocamp i escorça i consolidació durant el son.
6 · Engrames
Choucry, A., Nomoto, M., & Inokuchi, K. (2024). Engram mechanisms of memory linking and identity. Nature Reviews Neuroscience, 25, 375–392.
Representacions neuronals dels records i mecanismes que permeten relacionar experiències diferents.
7 · Investigació recent
Gillespie, A. K. (2025). Ruminating on replay during the awake state. Nature Reviews Neuroscience, 26, 3.
Reactivació de seqüències neuronals hipocampals durant la vigília.
8 · Investigació 2026
Revisió publicada a Neuropsychologia (2026). Memory consolidation during sleep: a facilitator of new learning? Neuropsychologia, 221, 109320.
Revisió crítica sobre la relació entre consolidació nocturna, hipocamp i aprenentatge posterior. Publicada el 30 de gener de 2026.
Nota de rigor bibliogràfic: els enllaços DOI i els registres de text complet anteriors s’han contrastat amb les pàgines de les publicacions. Les referències 3, 4 i 8 es presenten sense dades bibliogràfiques addicionals que no hagin quedat prou confirmades. Abans de la publicació definitiva, convé completar-ne les metadades a partir dels registres editorials.
Nota editorial
Aquest article ha estat elaborat amb el suport d’intel·ligència artificial, sota guiatge i supervisió humana durant el procés de recerca i redacció. S’han consultat publicacions científiques i fonts acadèmiques de referència, identificades a la bibliografia.
El contingut distingeix els coneixements consolidats dels models teòrics i de les hipòtesis que continuen sent objecte d’investigació. També diferencia, quan és rellevant, els resultats obtinguts en models experimentals de les evidències disponibles en humans.
A Neurociencia.cat utilitzem la intel·ligència artificial com una eina de suport a la recerca, l’anàlisi i la divulgació del coneixement, no com a substitut del criteri científic ni de la revisió humana.
Aquest article té una finalitat divulgativa i no constitueix assessorament mèdic individualitzat.