La neuroplasticitat permet al cervell modificar les seves connexions i circuits amb l’experiència i l’aprenentatge.
Què és la neuroplasticitat? Descobreix com l’aprenentatge i l’experiència modifiquen el cervell i com aquesta capacitat canvia al llarg de la vida.
La neuroplasticitat permet al cervell modificar les seves connexions i circuits amb l’experiència i l’aprenentatge. Descobrim com funciona, com canvia al llarg de la vida i què diu la ciència sobre la neurogènesi adulta.
Què és la neuroplasticitat i com canvia el cervell al llarg de la vida?
El cervell humà no és una estructura immutable. Les experiències, l’aprenentatge i fins i tot determinades lesions poden modificar la manera com funcionen i s’organitzen els seus circuits. Aquesta capacitat, anomenada neuroplasticitat, ens acompanya durant tota la vida, encara que no amb la mateixa intensitat ni de la mateixa manera a totes les edats.
Aprendre a llegir, dominar un instrument musical, orientar-nos en una ciutat desconeguda o adquirir una nova habilitat no consisteix simplement a «guardar» informació en algun lloc del cervell.
Aprendre implica canvis.
Algunes connexions entre neurones poden reforçar-se o debilitar-se. Poden aparèixer i desaparèixer estructures sinàptiques. Els circuits neuronals poden modificar la seva activitat i coordinació. Fins i tot altres components del sistema nerviós, com la mielina, poden experimentar modificacions relacionades amb l’experiència.
Aquest conjunt de fenòmens forma part del que la neurociència denomina plasticitat neuronal o neuroplasticitat.
La plasticitat és especialment intensa durant el desenvolupament, però no desapareix quan arribem a l’edat adulta. El cervell adult conserva una capacitat considerable d’adaptació i aquesta capacitat continua existint durant l’envelliment.
Això no significa, però, que el cervell pugui transformar-se sense límits.
Entendre què és realment la neuroplasticitat exigeix distingir els descobriments científics de les simplificacions que sovint envolten aquest concepte.
Què és la neuroplasticitat?
La neuroplasticitat és la capacitat del sistema nerviós de modificar la seva estructura, la seva funció o l’organització de les seves connexions en resposta a l’experiència, l’aprenentatge, el desenvolupament, l’entorn o una lesió.
No es tracta d’un únic mecanisme.
Sota el concepte de neuroplasticitat s’agrupen processos que poden tenir lloc a escales molt diferents: des de modificacions moleculars en una sinapsi fins a canvis en l’organització funcional de xarxes neuronals senceres.
Per això és més correcte parlar de diferents formes de plasticitat cerebral.
Entre les més importants trobem:
- la plasticitat sinàptica;
- la plasticitat estructural;
- els canvis en l’excitabilitat de les neurones;
- la reorganització funcional de circuits i xarxes;
- determinats canvis en la substància blanca i la mielina;
- i, en algunes regions del cervell, processos relacionats amb la generació de noves neurones.
Aquestes formes de plasticitat interactuen entre elles.
Les sinapsis: connexions que poden canviar
Una neurona pot establir milers de connexions amb altres neurones.
Aquestes zones de comunicació s’anomenen sinapsis i constitueixen un dels principals escenaris de la plasticitat cerebral.
L’activitat neuronal pot modificar l’eficàcia amb què una neurona transmet informació a una altra. Algunes connexions poden reforçar-se, mentre que altres poden debilitar-se.
Dos dels fenòmens més estudiats són la potenciació a llarg termini (long-term potentiation, LTP) i la depressió a llarg termini (long-term depression, LTD).
La potenciació a llarg termini descriu un augment persistent de l’eficàcia de la transmissió sinàptica després de determinats patrons d’activitat neuronal. La depressió a llarg termini representa, de manera simplificada, el procés contrari: una disminució duradora de l’eficàcia d’una connexió.
La LTP es va descriure experimentalment fa més de cinquanta anys i continua essent un dels principals models per investigar els mecanismes cel·lulars relacionats amb l’aprenentatge i la memòria.
Tanmateix, seria excessivament simplista afirmar que «la LTP és la memòria». La memòria emergeix de processos distribuïts i dinàmics que impliquen múltiples tipus de plasticitat, circuits i regions cerebrals.
El cervell també pot modificar la seva estructura
La plasticitat no afecta únicament la força de les connexions existents.
Les neurones també poden experimentar modificacions estructurals.
Les espines dendrítiques —petites protuberàncies de les dendrites on s’estableixen moltes sinapsis excitadores— poden aparèixer, desaparèixer o modificar la seva forma. L’experiència i l’aprenentatge poden contribuir a estabilitzar algunes d’aquestes noves connexions.
Els estudis experimentals han demostrat que una part de l’aprenentatge està associada a processos de formació, eliminació i reorganització sinàptica.
Això no significa que cada vegada que aprenem alguna cosa el cervell construeixi massivament noves connexions. Una gran part de l’arquitectura neuronal adulta és estable.
La plasticitat cerebral combina precisament dues propietats aparentment oposades:
estabilitat i capacitat de canvi.
Sense estabilitat seria difícil conservar els coneixements i records adquirits. Sense plasticitat seria difícil aprendre o adaptar-nos a situacions noves.
La mielina també pot ser plàstica
Durant molt temps, l’estudi de la neuroplasticitat es va concentrar principalment en les neurones i les seves sinapsis.
Avui sabem que aquesta és només una part de la història.
La mielina, la capa rica en lípids que envolta molts axons i facilita la transmissió eficient dels impulsos nerviosos, també pot experimentar modificacions relacionades amb l’activitat neuronal i l’aprenentatge.
Els oligodendròcits —les cèl·lules que produeixen mielina al sistema nerviós central— i els seus precursors participen en processos dinàmics que poden contribuir a ajustar el funcionament dels circuits neuronals.
Aquesta denominada plasticitat de la mielina ha ampliat considerablement la nostra concepció de com l’experiència pot modificar el cervell.
La neuroplasticitat, per tant, no és exclusivament una propietat de les sinapsis.
Què passa al cervell quan aprenem?
Quan adquirim una habilitat o coneixement nou no existeix un únic «centre de l’aprenentatge».
Diferents formes d’aprenentatge depenen de diferents xarxes cerebrals.
L’hipocamp, per exemple, té un paper fonamental en la formació de determinats tipus de memòria, especialment els records episòdics i les representacions espacials.
Altres formes d’aprenentatge impliquen de manera important l’escorça cerebral, els ganglis basals, el cerebel i moltes altres estructures.
Amb la pràctica, l’activitat d’aquestes xarxes pot reorganitzar-se.
Els estudis de neuroimatge en humans han detectat canvis funcionals i estructurals associats a diferents tipus d’entrenament i aprenentatge. Una revisió sistemàtica publicada el 2026 ha recopilat, fins i tot, estudis que detecten modificacions estructurals mitjançant ressonància magnètica després de períodes molt breus d’experiència o entrenament.
Però aquests resultats s’han d’interpretar amb cautela.
Una modificació observada mitjançant ressonància magnètica no permet determinar automàticament quin procés microscòpic l’ha produïda. Diferents fenòmens cel·lulars, vasculars, glials o relacionats amb l’aigua dels teixits poden contribuir als canvis observats en neuroimatge.
Aquesta distinció és important perquè evita convertir una evidència científica complexa en afirmacions simplistes sobre com «transformem» físicament el cervell cada vegada que aprenem alguna cosa.
Neuroplasticitat no significa necessàriament crear neurones noves
Aquest és un dels errors més freqüents quan es parla de plasticitat cerebral.
Neuroplasticitat i neurogènesi no són sinònims.
La major part de la plasticitat cerebral no necessita que apareguin noves neurones. Pot produir-se modificant les connexions, l’activitat, l’estructura o les propietats de les neurones i els circuits existents.
La neurogènesi és un fenomen més específic: la generació de noves neurones a partir de cèl·lules progenitores.
I aquí trobem una de les qüestions més fascinants i debatudes de la neurociència contemporània.
Es formen neurones noves al cervell humà adult?
Durant bona part del segle XX es va considerar que, una vegada completat el desenvolupament, el cervell humà pràcticament no produïa noves neurones.
Aquesta visió va començar a canviar a mesura que diferents investigacions van trobar evidències de neurogènesi adulta, especialment en una regió de l’hipocamp anomenada gir dentat.
Però els estudis en humans han produït durant anys resultats contradictoris.
Algunes investigacions identificaven neurones immadures en persones adultes i d’edat avançada; altres suggerien que la neurogènesi disminuïa dràsticament després de la infància fins a arribar a nivells pràcticament indetectables.
Part de la controvèrsia deriva de les enormes dificultats metodològiques d’estudiar directament aquest fenomen en cervells humans.
Una nova generació d’evidències
Durant els darrers anys, les tècniques de seqüenciació de cèl·lules individuals i de nuclis cel·lulars han proporcionat noves eines per investigar aquesta qüestió.
El 2025, una anàlisi comparativa publicada a Nature Neuroscience va identificar característiques moleculars de neurones granulars immadures de l’hipocamp humà i va mostrar diferències importants entre espècies.
I el 2026, un estudi publicat a Nature va aportar noves evidències especialment rellevants.
Els investigadors van analitzar 355.997 nuclis cel·lulars procedents d’hipocamps humans mitjançant tècniques multiòmiques. Van identificar cèl·lules mare neurals, neuroblasts i neurones granulars immadures, i van descriure una trajectòria molecular compatible amb neurogènesi a l’hipocamp adult.
L’estudi també va trobar diferències relacionades amb l’envelliment, la malaltia d’Alzheimer i persones grans amb una memòria excepcionalment preservada.
Aquest treball reforça considerablement l’evidència que existeixen processos neurogènics a l’hipocamp humà adult.
Però encara queden preguntes fonamentals obertes.
No coneixem amb precisió quina és la magnitud funcional de la neurogènesi adulta en humans, com varia entre individus ni quin és exactament el seu pes en processos com la memòria i l’aprenentatge.
Per tant, l’evidència ha avançat, però la prudència continua essent necessària.
El cervell infantil és especialment plàstic
La neuroplasticitat existeix durant tota la vida, però no és constant.
Durant el desenvolupament existeixen períodes en què determinats circuits cerebrals presenten una sensibilitat especialment elevada a l’experiència.
Són els anomenats períodes sensibles —i, en alguns contextos experimentals, períodes crítics.
Durant aquestes etapes, les experiències sensorials, motores, lingüístiques i socials poden influir profundament en la configuració dels circuits neuronals.
El desenvolupament cerebral implica una combinació extraordinàriament complexa de processos: formació i eliminació de sinapsis, maduració de circuits, mielinització i reorganització de les connexions.
Per això el cervell d’un infant no és simplement una versió més petita del cervell adult.
És un sistema nerviós en plena construcció.
La neuroplasticitat continua durant l’edat adulta
Que el cervell infantil presenti una plasticitat extraordinària no significa que el cervell adult deixi de canviar.
Sabem que les persones adultes poden adquirir noves habilitats, aprendre idiomes, memoritzar informació, adaptar-se a entorns desconeguts o desenvolupar competències motores complexes.
La neuroimatge ha identificat canvis associats a l’aprenentatge tant en substància grisa com en substància blanca, encara que establir exactament què representen aquests canvis a escala microscòpica continua essent un repte.
La recerca actual, per tant, ha substituït progressivament la idea d’un cervell adult rígid per una visió molt més dinàmica.
El cervell adult conserva plasticitat.
Però aquesta plasticitat està condicionada per l’edat, el tipus d’aprenentatge, la intensitat i durada de l’experiència, l’estat del sistema nerviós i nombroses diferències individuals.
I què passa quan envellim?
L’envelliment modifica el cervell.
Es produeixen canvis en la substància grisa i blanca, en les sinapsis, en diferents sistemes neurotransmissors i en la connectivitat de les xarxes neuronals.
També poden canviar la velocitat de processament, alguns components de la memòria i la capacitat d’aprendre determinades tasques.
Però envellir no significa perdre tota capacitat de plasticitat.
Una revisió publicada el 2024 sobre envelliment, plasticitat cerebral i aprenentatge motor conclou que les persones grans mantenen capacitat per millorar habilitats mitjançant l’entrenament i que aquest aprenentatge pot anar acompanyat de canvis neuronals.
Això té implicacions importants.
El cervell de 20 anys i el de 70 no responen necessàriament igual davant d’un mateix entrenament, però tots dos poden aprendre.
La pregunta científica interessant ja no és simplement si existeix plasticitat durant l’envelliment, sinó com canvia aquesta plasticitat amb l’edat i quines condicions permeten aprofitar-la millor.
La neuroplasticitat també pot participar en la recuperació després d’una lesió
La plasticitat cerebral adquireix una importància especial quan el sistema nerviós pateix una lesió.
Després d’un ictus o determinats traumatismes, per exemple, els circuits supervivents poden experimentar processos de reorganització.
La rehabilitació intenta aprofitar aquesta capacitat perquè altres circuits o connexions contribueixin a recuperar, compensar o reorganitzar determinades funcions.
Però també aquí convé evitar interpretacions excessives.
La neuroplasticitat no implica que qualsevol lesió cerebral sigui reversible.
La capacitat de recuperació depèn de molts factors: localització i extensió de la lesió, circuits afectats, edat, rehabilitació, estat general de salut i característiques individuals, entre d’altres.
La plasticitat proporciona possibilitats d’adaptació, però no elimina els límits biològics del sistema nerviós.
La plasticitat no sempre és beneficiosa
Una altra simplificació habitual consisteix a considerar la neuroplasticitat com una propietat necessàriament positiva.
No ho és.
La plasticitat significa capacitat de canvi, no necessàriament canvi beneficiós.
Algunes modificacions dels circuits neuronals poden contribuir a fenòmens problemàtics. Determinats processos relacionats amb el dolor crònic, les addiccions o altres alteracions neurològiques i psiquiàtriques també impliquen mecanismes de plasticitat.
El cervell s’adapta a les experiències, però aquesta adaptació no sempre produeix el resultat que consideraríem desitjable.
Per això la neuroplasticitat no s’ha d’entendre com una mena de mecanisme automàtic d’«optimització cerebral».
Podem «reprogramar» el nostre cervell?
Expressions com «reprograma el teu cervell», «crea noves neurones» o «transforma el teu cervell en 21 dies» apareixen sovint en llibres d’autoajuda, xarxes socials i continguts comercials.
La neurociència ofereix una imatge molt més interessant, però també molt més complexa.
Sí: l’experiència pot modificar el cervell.
Sí: continuem aprenent durant l’edat adulta.
Sí: existeixen diferents formes de plasticitat durant tota la vida.
Però això no significa que puguem redissenyar voluntàriament qualsevol circuit cerebral ni que existeixi una tècnica universal capaç de «reprogramar» el cervell.
La plasticitat està sotmesa a mecanismes biològics, restriccions anatòmiques, història prèvia, genètica, edat i característiques de cada sistema neuronal.
La neuroplasticitat és extraordinària precisament perquè permet al cervell combinar continuïtat i adaptació.
No perquè el converteixi en una estructura sense límits.
Un cervell que canvia durant tota la vida
Durant dècades, una de les grans preguntes de la neurociència ha estat com pot el cervell conservar informació i, alhora, continuar aprenent.
La neuroplasticitat forma part de la resposta.
Les nostres xarxes neuronals no són completament rígides, però tampoc es reconstrueixen constantment des de zero.
Algunes connexions es reforcen. Altres es debiliten. Algunes estructures sinàptiques apareixen o desapareixen. La mielina pot adaptar-se a l’activitat. Les xarxes poden reorganitzar-se. I les evidències més recents reforcen la possibilitat que, almenys en determinades regions com l’hipocamp, continuïn produint-se noves neurones durant l’edat adulta.
Som, en certa manera, el resultat d’un cervell que conserva la seva història mentre continua modificant-se amb l’experiència.
Entendre aquests mecanismes és una de les grans vies per comprendre com aprenem, com recordem, com ens adaptem i com canvia el cervell des de la infància fins a la vellesa.
Aquesta sèrie: Neuroplasticitat
Aquest article inicia la sèrie «Neuroplasticitat: com canvia el cervell al llarg de la vida» de Neurociencia.cat.
En els pròxims articles aprofundirem en preguntes com com aprèn el cervell, què passa a les neurones quan adquirim un coneixement nou, quin paper tenen el son i la memòria, com afecta l’exercici físic al cervell i fins a quin punt conservem capacitat d’aprenentatge durant l’envelliment.
Proper article
Com aprèn el cervell? De les connexions neuronals a la memòria a llarg termini
Referències científiques
Disouky A, Sanborn MA, Sabitha KR, et al. (2026). Human hippocampal neurogenesis in adulthood, ageing and Alzheimer’s disease. Nature, 652, 1264–1273. DOI: 10.1038/s41586-026-10169-4.
Villa S, Kleinschroth F, Schönauer M, Kumral D. (2026). Experience-dependent rapid structural changes in the human brain: A systematic review. Neuroscience & Biobehavioral Reviews, 187, 106736. DOI: 10.1016/j.neubiorev.2026.106736.
Simard S, Matosin N, Mechawar N. (2025). Adult Hippocampal Neurogenesis in the Human Brain: Updates, Challenges, and Perspectives. The Neuroscientist, 31(2), 141–158. DOI: 10.1177/10738584241252581.
Zhou Y, Su Y, Yang Q, et al. (2025). Cross-species analysis of adult hippocampal neurogenesis reveals human-specific gene expression but convergent biological processes. Nature Neuroscience, 28, 1820–1829. DOI: 10.1038/s41593-025-02027-9.
Gooijers J, Pauwels L, Hehl M, Seer C, Cuypers K, Swinnen SP. (2024). Aging, brain plasticity, and motor learning. Ageing Research Reviews, 102, 102569. DOI: 10.1016/j.arr.2024.102569.
Bliss TVP, Collingridge GL, Morris RGM, Reymann KG. (2024). Long-term potentiation: 50 years on: past, present and future. Philosophical Transactions of the Royal Society B, 379. DOI: 10.1098/rstb.2023.0218.
McFarlan AR, Chou CYC, Watanabe A, et al. (2023). The plasticitome of cortical interneurons. Nature Reviews Neuroscience, 24, 80–97. DOI: 10.1038/s41583-022-00663-9.
Xin W, Chan JR. (2020). Myelin plasticity: sculpting circuits in learning and memory. Nature Reviews Neuroscience, 21, 682–694. DOI: 10.1038/s41583-020-00379-8.
Lövdén M, Wenger E, Mårtensson J, Lindenberger U, Bäckman L. (2013). Structural brain plasticity in adult learning and development. Neuroscience & Biobehavioral Reviews, 37, 2296–2310. DOI: 10.1016/j.neubiorev.2013.02.014.
Caroni P, Donato F, Muller D. (2012). Structural plasticity upon learning: regulation and functions. Nature Reviews Neuroscience, 13, 478–490. DOI: 10.1038/nrn3258.
Holtmaat A, Svoboda K. (2009). Experience-dependent structural synaptic plasticity in the mammalian brain. Nature Reviews Neuroscience, 10, 647–658. DOI: 10.1038/nrn2699.
Nota editorial: Aquest article ha estat elaborat amb el suport d’intel·ligència artificial, sota guiatge, revisió i supervisió humana durant tot el procés. Les afirmacions científiques s’han contrastat amb literatura acadèmica i fonts de referència actualitzades. A Neurociencia.cat utilitzem la IA com una eina de suport a la recerca, l’anàlisi i la redacció, no com a substitut del criteri humà ni de l’evidència científica.